El Vallespir. Arles de Tec

Situat al cor del Vallespir, a la confluència de dos rius, el Riuferrer i el Tec, el territori d'Arles de Tec (Arles-sur-Tech en francès) està ocupat des del Neolític. Les mines de ferro atragueren poblacions a l'època romana. La ciutat es desenvolupà a l'Edat Mitja entorn de la seva abadia benedictina construïda a partir dels segles IX i X. Així, a l'igual que el de Vallbona de les Monges, el monestir es troba al centre del poble.

L'Ajuntament es troba en la casa de Les Indis. Joseph Pierre Monin (1837-1910), enginyer civil de mines, adquirí a finals del segle XX diverses concessions de mines de ferro dins del comú de Corsavy, i una d'elles s'anomenava Las Indis. Entre 1901 i 1902, va fer construir aquesta casa. A l'igual que les grans cases dels industrials del nord de França, aquesta villa havia de simbolitzar l'èxit de la seva funció social i demostrar el seu nou poder dins de la ciutat i la regió. Diverses fonts d'informació van conduir a construïr un edifici d'estil eclèctic mesclant el neo-romànic, el neo-gòtic, el neo-barroc i l'Art Nouveau de la Belle Epoque. La Societat Anònima de Mines de Batère van vendre la casa al poble en 1936, convertint-se posteriorment en l'Ajuntament.

L'abadia de Santa Maria és una de les més antigues que es fundaren a Catalunya, a la primeria de la reconquesta per Carlemany (778-780). Es va establir en les ruines de les termes romanes situades al lloc dels actuals Banys d'Arles, en Amélie-les-Bains. Al segle IX, després de les terribles incursions normandes, recercant més seguretat, els monjos van trasl·ladar l'abadia a l'indret actual, sota la direcció de l'abat Sunifred, membre de la família comtal rossellonesa.


Aquesta procecció de la família comtal i després la dels comtes-reis de Barcelona, que els van succeir, assegurà a l'abadia previlegis, proteccions i donatius de santes relíquies. Nombrosos donatius van permetre a Santa Maria del Vallespir una forta empenta, posant-la a les primeres files de les abadies catalanes a l'Edat Mitjana. Després, vingué una certa decadència. A la Revolució Francesa, els sis darrers monjos van deixar el monestir i l'església abacial va esdevenir, per la voluntat dels vilatans, l'església parroquial de la ciutat, mentre que els seus béns i dependències eren venuts.



S'entra a l'abadia per l'oficina de turisme, i el primer que es veu és el claustre, molt senzill, sense volta, d'esperit gòtic, obra de l'abat Ramon Desbac (1261-1303) i que va construïr-se sobre un altre de més antic.




Al mig del claustre, hi ha la Creu del Gra, obra dels forjaires catalans del segle XVI. Situada abans a l'entrada del poble, va ser col·locada en el claustre al segle passat per protegir-la. El seu nom s'explica per la bola de ferro, que representa un gra de blat, presa a la base, considerada una obra mestra de l'art de la forja.



L'església, consagrada l'any 1046, és de planta basilical, de tres naus. Al segle XII, es van establir voltes de canó trencat que reposen sobre pilars que doblen els del segle XI. La nau central més elevada és il·luminada per unes finestres altres.



En les naus laterals, hi ha diverses capelles com la dels Sants Abdó i Sénen, dos martirs molt venerats per la gent d'Arles, i de Sant Benet, fondador de l'ordre benedictina.



L'església té la particularitat de ser orientada a ponent. A l'est, al revés de la paret de la façana se desenvolupà una mena de contrasanctuari, amb tres àbsides, record llunyà dels massissos occidentals de les església carolingies. En el pis de dalt, hi ha els orgues; l'instrument actual, del segle XVIII va substituir un de factura catalana, guarda la seva sonoritat antiga.




La portalada, amb la seva llinda de granit de forma triangular, porta l'alfa (A) i l'omega (Ω) i les lletres AA (per Arles?). Sobre el timpà hi ha la figura de Crist en majestat, envoltat dels símbols dels evangelistes: una àguila (Joan), un lleó (Marc), un brau (Lluc) i un àngel (Mateu).






Al segle XI, l'abadia es va dotar de sòlides fortificacions, dominades per quatre talaies: a l'oest, els dos campanars de l'església (només en substitueix un) i a l'est les dues torres que emmarquen l'atri.



Al costat de la portalada i d'una de les talaies hi ha la Santa Tomba, un sarcòfag paleocristià del segle IV de marbre blanc, que hauria protegit, fa mil anys, quan van arribar des de Roma les relíquies dels Sants Abdó i Sénen (patrons entre altres llocs de l'Espluga de Francolí). Un manuscrit del 1591, escrit per Miquel Llot, testimonia la presència d'aigua dins el sarcòfag, tanmateix aïllat del sòl. Se tirava d'aquesta aigua miraculosa per una escletxa, mitjançant un petit sifó d'argent. La permanència de l'aiga, pels uns és el senyal de la presència sempre viva de les relíquies dels sants patrons d'Arles, pels altres el producte natural de fenòmens de condensació.

A dalt encaixat dins de la paret, el jacent -una pedra funerària- de Guillem Gaucelm, senyor de Tellet, mort el 1204. L'escultura es atribuïda a Ramon de Bianya, escultor de l'inici del segle XIII, que va firmar dos jacents més al claustre d'Elna.


De la resta del poble, indicar que l'antiga parròquia, fins a la Revolució Francesa, va ser l'església de Saint-Saveur (Sant Salvador), que es fundà a principis del segle XII. En el seu interior guarda una col·lecció de retaules de fusta esculpits. Destaca pel seu campanar romànic de considerable alçada de planta quadrada.



A 2-3km, es troben les Gorges de Fou...

(Bibliografia de l'abadia: documentació feta per G. Brousse, H. Loreto, en col·laboració amb Aimat Catafau)

Tornar a: Tres dies pel Vallespir i pel Conflent

Reaccions:

0 comentaris :

Publica un comentari a l'entrada