Modernisme d'estiueig a Granollers

La ciutat de Granollers està situada al centre del Vallès Oriental, comarca de la qual és capital. La seva privilegiada situació geogràfica ha afavorit, des d'antic, el desenvolupament agrícola i, sobretot, comercial. Es conserven testimonis de la ciutat des de l'època romana, moment en què esdevingué cruïlla de camins i mercat de productes agrícoles. La vila actual és de fundació medieval i va créixer al voltant de l'església parroquial de Sant Esteve i de l'antic camí de Barcelona. Consolidà el seu caràcter comercial amb un important mercat setmanal de productes agrícoles i artesanals que es desenvolupava a la Plaça Major i a les del seu voltant. En aquella s'hi va bastir la Porxada (1586-1587), inicialment com a llotja de gra i que avui dia ha esdevingut símbol del municipi: de planta rectangular, de 24,07m x 15,73m, té una coberta de teula àrab a quatre vessants, sostinguda per quinze columnes. Al peu d'una de les columnes, hi ha la Pedra de l'Encant, que servia per fer les subhastes o encants públics.

Plaça Major de Granollers
La Porxada


Des de mitjans del segle XIX, amb el nou traçat de la carretera de Barcelona a Ribes i amb l’arribada del ferrocarril, Granollers va començar a experimentar un fort creixement econòmic, sobretot industrial. Això va comportar la construcció de nombrosos edificis públics (ajuntament, escoles, escorxador, centres sanitaris...), fàbriques, cases per als obrers i grans habitatges per a la gent benestant de la ciutat, tots ells d’estil modernista i noucentista. Aquestes construccions van ser projectades per arquitectes de renom com Jeroni Martorell, Simó Cordomí, Alfred Ruiz, però el màxim representant del modernisme a la comarca va ser Manuel Joaquim Raspall, arquitecte municipal de la vila des de l'any 1907.

Raspall era un assidu a les tertúlies de la Fonda Europa, el carismàtic hotel on el 1926 va obrir un estudi per atendre els clients i proveïdors de la ciutat.


En el recorregut que proposem es visiten algunes de les cases més representatives d’aquesta època, al centre de la ciutat.



Can Ramoneda de Granollers
Casa Torrabadella. Can Ramoneda (1899, Carrer d'Anselm Clavé, 29) | Fill únic d'un farmacèutic, Tomàs Torrabadella i Fortuny va estudiar farmàcia per seguir la tradició familiar, però va conrear sovint la seva vena artística a través de la pintura i la fotografia. El 1899 va encarregar a l'arquitecte barceloní Francesc Mariné i Martorell la construcció d'un casal unifamiliar molt a prop del negoci familiar.

Mariné era en aquella època l'arquitecte municipal de Granollers, càrrec que també va ocupar a l'Hospitalet de Llobregat i Sarrià, antic municipi que va incorporar-se a Barcelona el 1921. La Casa Torrabadella és l'obra d'estil eclèctic més rellevant de Granollers. L'edifici fa cantonada amb mitgera al nord i jardí a llevant. Consta de semi-soterrani, planta baixa, pis i coberta de teula àrab a tres vessants amagada darrera d'una balustrada que recorre tot el perímetre. La façana principal és de composició simètrica, amb tres eixos verticals, al central dels quals hi ha el portal d'accés, emfatitzat pel frontó que corona l'edifici i que inclou la data de finalització de l'obra '1900' esgrafiada.

L'element més remarcable de l'exterior és, però, la tribuna que sobresurt de l'angle, assentada sobre una plataforma circular i coberta per una suggeridora caputxa de pavelló de vuit costats que ultrapassa l'alçada de l'edifici.

Can Ramoneda de Granollers

Casa Bossy (1925, Carrer de Santa Esperança, 8) | Habitatge entre mitgeres identificat avui com un dels paradigmes del Raspall noucentista, amb una façana marcada per l'ordre i la simetria, molt austera en comparació amb la seva producció modernista i revestida de pedra vermella del Figaró dividida en carreus regulars, amb obertures d'arc mixtilini als baixos i a la torre, i de llinda plana al pis. L'edifici consta de planta baixa i pis, amb coberta a dues aigües de la qual sobresurt un potent ràfec.

Casa Clapés (1907, Plaça de la Porxada, 14) | Construïda el segle XVII, aquest edifici entre mitgeres va ser reformada per Manuel Joaquim Raspall i constitueix, de fet, un dels més representatius de l'arquitecte barceloní, paradigma de la seva primera època artística, marcada per l'ús del llenguatge modernista. Originalment dividida en tres plantes i golfes, Raspall va substituir la teulada a dos aigües per un terrat pla i d'aquesta manera va aconseguir guanyar alçada per convertir les golfes en un pis més.

Mostra una decoració típicament modernista: frontó corb amb garlandes florals, esgrafiats, medallons decoratius, aplicacions ceràmiques diverses amb sanefes de rajoles de tema floral i totes les reixes i baranes de ferro forjat elegantment treballades a coup de fouet, formant motius vegetals.

Composada de forma simètrica seguint dos eixos verticals, és l'única casa en què es pot trobar la firma de Raspall, gravada en baix relleu a la dreta del balcó.


Ajuntament (1902, Plaça de la Porxada, 6-8) | Obra de l'olotí Simó Cordomí i Carrera que va ser nomenat l'any 1902 arquitecte municipal de Granollers i immediatament va quedar encarregat de projectar la nova seu de l'Ajuntament, obra que va completar el 1904. La relació de Cordomí amb la capital vallesana, però, va estroncar-se de sobte al cap d'un any a causa d'una malaltia greu que el va obligar a renunciar al càrrec. Després d'uns quants mesos d'interregne, Manuel Joaquim Raspall va ser nomenat nou arquitecte municipal l'any 1907. Encarregada en l'època de l'alcalde Josep Barangé i executada sota el mandat de Miquel Blanxart, la nova Casa de la Ciutat va ser resultat de la reforma en estil neogòtic d'un edifici medieval entre mitgeres. De planta baixa, dos pisos i coberta de teula àrab a dues aigües, l'Ajuntament presenta una façana coronada per una torre de planta octogonal a l'angle dret, amb un esvelt pinacle, amb una forma femenina en pedra, a l'extrem oposat que li fa de contrapunt. L'actuació de l'escultor Josep Maria Barnadas va ser determinant en el caràcter clarament medieval que adopta l'edifici. En aquest sentit, destaquen les llindes de diverses obertures, la culminació de la torre i, sobretot, el balcó, amb arcs mixtilinis sostinguts per columnes salomòniques i barana de traceria típicament gòtica.




Casa Josep Tardà (1903, Plaça de les Olles, 11) | Josep Tardà, de la Lliga Regionalista, va ser alcalde de Granollers en dos períodes, del 1908 al 1909 i del 1914 al 1915. Anys abans va encarregar a l'arquitecte Adolf Ruiz, autor de la cèlebre Rotonda de l'Avinguda Tibidabo de Barcelona, el projecte de construcció d'una petita casa entre mitgeres de planta baixa, dos pisos i coberta de teula àrab a dos vessants. La façana és simètrica, amb obertures de proporcions molt verticals que contrasten amb l'horitzontalitat del ràfec, la sanefa de rajoles i el balcó. L'arquitecte barceloní va tractar de manera diferent cada una de les plantes: els baixos presenten tres obertures que conjuntament formen un arc deprimit, el primer pis està decorat amb esgrafiats de motius florals i el pis de dalt està resolt amb quatre finestretes d'arc de ferradura.




Casa Sebastià Costa (1928, Carrer de Santa Anna, 6) | Sebastià Costa va promoure dues cases entre mitgeres molt pròximes l'una de l'altra al carrer de Santa Anna. Projectades i construïdes a la mateixa època, són un clar exemple de l'època noucentista de Manuel Joaquim Raspall, característic de la seva última etapa, lligada a l'art déco.

Granollers. Can Biel

Coneguda també com a Can Biel, la casa del número 6, consta de planta baixa, tres pisos i coberta amb terrat. La façana té dos cossos: el de la porta d'accés, més estret, està coronat per un frontó de formes rectes emmarcat per dues pilastres, mentre que el de l'esquerra està marcat pel gran arc el·líptic del primer pis i pel paredat d'obra vista dels pisos, coronat per una potent cornisa i una barana.




Casa Sebastià Costa (1928, Carrer de Sant Anna, 13) | De planta baixa, pis i golfes, la segona casa promoguda per Sebastià Costa té origen medieval i va ser íntegrament reformada per Raspall a la mateixa època en què es construïa Can Biel. Amb relació a aquesta última, l'obra vista encara hi té més presència, ja que ocupa tota la façana excepte el sòcol de pedra i la mansarda de teula plana de ceràmica negra que corona l'edifici. Tant la mansarda com les baranes de fusta del pis són un recurs inèdit en l'arquitectura de Raspall.

L'exterior és simètric, amb dos grans buits porxats als baixos, tres obertures al pis cobertes amb arcs mixtilinis i dues llacunes a les golfes amb idèntic coronament.





Casa Puntas (1910, Carrer d'Espí i Grau, 10) | Assassinat durant la Guerra Civil per la seva militància carlina, Manuel Puntas Viñas va ser un dirigent local del partit tradicionalista que al 1910 va encarregar la reforma d'aquest casal en cantonada, construït al segle XVII o XVIII. Tot i que la firma Eduard Maria Balcells, la reforma s'atribueix a Manuel Joaquim Raspall -cosí segon de Balcells-, una pràctica habitual a l'època per eludir les incompatibilitats del càrrec d'arquitecte municipal.


De planta baixa, dos pisos i coberta plana, l'edifici té una façana de decoració més austera que la majoria d'obres de Raspall, amb dues franges d'esgrafiats de motius vegetals i reixes de ferro forjats a base de coup de fouet a les finestres de la planta baixa com a principals elements ornamentals.

Sala Francesc Tarafa (1926, Carrer de Corró, 44) | Reforma de l'edifici de l'antic hospital medieval d'estructura gòtica, construït als segle XIV i XV prop de l'antic camí ral (actual carrer de Corró), per convertir-lo en biblioteca pública, que va inaugurar el rei Alfons XIII durant una visita que va fer a Granollers. Raspall va conservar la planta i l'estructura de l'antiga gran sala, un espai de planta rectangular cobert amb bigues de fusta i dos arcs de pedra apuntats que sostenen la coberta a dues vessants. Al fons de la nau hi ha un espai cobert amb volta apuntada, recuperat en la reforma. La intervenció es va centrar a mantenir l'amplitud de l'espai i decorar-lo amb esgrafiats, ornaments i vitralls emplomats.


A la façana es va mantenir els estils precedents, estucant-la de color blanc i conservant-se la porta de pedra d'arc de mig punt dovellada, el capcer i dues finestres coronelles a banda i banda. Al coronament hi ha una obertura circular a manera de rosetó.

Casa Blanxart (1904, Carrer de Joan Prim, 9-11) | Hereu d'una de les famílies més riques de la comarca, Miquel Blanxart i Estapé era un important fabricant d'aiguardents que va ser alcalde de la vila entre 1903 i 1905 per la Lliga Regionalista. Just en aquella època va encarregar la reforma d'una casa antiga a l'arquitecte Jeroni Martorell i Terrats, destacat exponent de la segona generació de creadors modernistes catalans. Reconegut per la combinació en l'estructura de les seves obres de materials llavors innovadors com el ferro colat i de mètodes constructius tradicionals com la volta catalana, Martorell donà a Can Blanxart, un edifici cantoner de planta baixa i dos pisos, un aire pròxim a l'estil Sezession, el Modernisme d'arrel centreeuropea, sobretot gràcies a la presència de l'ornamentació escultòrica de la façana principal, obra del barceloní Josep Maria Barnadas, autor també de les escultures de l'Ajuntament de la ciutat, edificat a la mateixa època.

Situada al trencallum dels accessos a la casa, una figura femenina sosté un gerro aixoplugada tant pel raïm esculturat com per la mateixa tribuna o balconada del pis principal. Aquesta figura està resolta amb un sentit de la gestualitat i la femineïtat molt aconseguits. Amb el seu rostre somrient i el braç alçat agafant el raïm, i amb un tractament de la roba declarament classicitzant, juga amb una certa dualitat iconogràfica, en tant que és susceptible de ser relacionada amb el món de la viticultura -activitat professional del promotor-, o bé dins un context iconogràfic estrictament cristià, a l'entorn de conceptes com la fertilitat i el sacrifici. En la decoració que emmarca aquesta figura es poden veure fulles de parra i ocells, com una puput, entrellaçats amb traceria curvilínia.


Tant la figura femenina com els relleus esgrafiats dels pisos, amb clares influències arabitzants a les circumferències que emmarquen les obertures, fan d'aquesta casa un dels edificis més singulars del Modernisme, no només del Vallès sinó a tot Catalunya, sense oblidar el treball de les baranes de ferro forjat ni la lluminosa tribuna de planta pentagonal amb coberta de pavelló, sostinguda pel mateix conjunt escultòric de la planta baixa i coronada per una original cresta de motius vegetals.







Casa Ganduxer (1912, Carrer de Joan Prim, 44) | Obra de l'arquitecte Alexandre Soler i March per a Josepa Ganduxer i Carrençà, esposa de l'insigne digestòleg sabadellenc Joaquim Torras i Pujalt. És un edifici entre mitgeres, de planta baixa, dos pisos i coberta de teula àrab a dos vessants on destaca l'ampli ràfec de fusta, les finestres de la galeria i la fusió d'elements historicistes al portal i a les llindes de les finestres amb decoracions de caràcter clarament modernistes com medallons, sanefes, aplicacions ceràmiques i esgrafiats.








Fora del centre històric de Granollers trobem tres conjunts més a destacar:

Casa Joan Sanpera (1912, Carrer de Corró, 321) | Casa d'estiueig de l'indiano Joan Sanpera, construïda per l'arquitecte Albert Joan i Torner. En destaca la coberta de teules vidriades de colors, la torre mirador i els esgrafiats de motius florals que ressegueixen tot el ràfec de la teulada.

Conjunt de 12 habitatges de Jaume Corbera, Can Mònic (1923, Carrer del Primer Marqués de les Franqueses, 123-145) | Habitatges de planta baixa i jardí realitzats per l'arquitecte Raspall. Són un exemple d'habitatges populars del moment que incorporen elements modernistes com la forja o el totxo, per decorar les finestres.

Asil Hospital (1919-1923, Avinguda de Francesc Ribas, s/n) | Conjunt d'edificis entorn d'un gran pati en forma de U, situat a les afores de la població. Obra de l'arquitecte Josep Maria Miró i Guibernau, és un conjunt auster però singular, decorat amb una senzilla imposta ceràmica que unifica els tres pavellons.


Més informació i bibliografia en: Guia del modernisme d'estiueig al Vallès Oriental. L'Ametlla del Vallès (Consell Comarcal del Vallès Oriental; Coordinació editorial: Ricard Regàs; Textos: Ricard Regàs i Àlex Blancafort) | Tríptic Modernisme d'estiueig a l'Ametlla del Vallès. Ruta Raspall (www.turismevalles.net)| Tríptic El modernisme d'estiueig al Vallès Oriental (Edició i producció: Institut d'Edicions, Diputació de Barcelona; Textos: Lluís Cuspinera i Carme Clusellas)

0 comentaris :

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.