Sant Miquel del Fai

En la vall del Tenes, entre roques i salts d'aigua, i vorejant bona part dels cingles de Bertí per la part de ponent, es troba el santuari de Sant Miquel del Fai, a l'extrem nord del terme municipal de Bigues i Riells, que disposa de l'església troglodítica més valuosa i conservada de tot el país.


Lloc de culte des de temps antics, les primeres notícies de l'església-cova de Sant Miquel són del 977, any en què el comte Ramon Borrell va donar-la al comte Gombau de Basora perquè hi construís un monestir que va ser habitat per una comunitat de monjos benedictins fins l'an 1567. Posteriorment, va ser regentat per sacerdots seculars.


Per indicis trobats, es creu que els monjos van viure inicialment a poca distància de la capella en direcció a la cascada del Tenes. En el 1006, l'església va ser consagrada i en Gombau va fer una important donació per tal de començar la construcció de la casa monestir davant de la balma. Durant aquests primers anys, Gombau, els comtes de Barcelona i altra gent important van donar terres per augmentar-ne la importància. Tot i això, el monestir era petit i el nombre de monjos no arribada a una desena. Per assegurar-ne la subsistència per quan Gombau faltés, va fer que depengués del monestir provençal de Sant Victor de Marsella.

Durant els segles següents, el Priorat del Fai es va mantenir, però Marsella va anar perdent importància dins de l'església i el 1567, va posar el recinte sota la tutela de la Catedral de Girona, època en què es va construir el pont sobre el riu Rossinyol i el pas de la Foradada. Fins llavors, s'accedia al monestir per un difícil pas amb graons conegut com les Escales de Sant Miquel.

Amb el pas dels anys, cada vegada quedaven menys monjos i l'any 1832 es va abolir el priorat. Des d'aleshores i fins el 1935, els rectors de Riells van continuar tenint cura del culte per algunes celebracions.

L'accés al lloc, amb vehicle, és des de Sant Feliu de Codines o des del quilòmetre 7 de la carretera C-1413b, a Can Sants, en terme de Sant Quirze Safaja. L'accés des de Riells del Fai és únicament a peu. El límit dels termes municipals de Bigues i Riells i de Sant Quirze Safaja passa justament pel cingle que es dreça damunt del monestir.

L'entrada al recinte, si es deixa el cotxe en el parking habilitat, es fa a través d'un pont de pedra, el Pont de Rossinyol. Segueix el tipus d'esquena d'ase, corrent a l'època, format per un arc de mig punt rebaixat. La calçada del pont és de doble pendent poc pronunciada a la banda d'entrada i més pronunciada al cantó d'accés a la rampa. L'intradós és de paredat força regular, el pont té trams fets amb còdols, llosetes de pedra i amb llambordins. A l'arrencada de l'arc, a costat i costat, té trompes que actuen com a descàrrega de l'arc.



Seguidament s'ha de creuar el pas de la Foradada, amb una arcada de pedra que s'obre entre dues parets de roca. Al damunt d'aquest arc de mig punt hi ha una làpida, amb una inscripció de lletra petita erosionada pel temps. I més amunt hi ha un escut que a la part inferior representa un manoll d'espigues.





Aquest pas ens porta a una rampa que baixa cap a l'entrada a l’abadia, tot passant per un impressionant balcó natural des d’on podem veure, per primer cop, una impressionant panoràmica de la vall del Tenes.




A la porta hi ha una botiga de records que serveix també de punt de control d’accés. Un cop creuada, accedim a la Plaça de l'Abadia, l'arquitectura de la qual encaixa amb la muntanya que li fa de paret de suport. Al seu costat, un rierol de petits llacs que reben l'aigua freda del desgel i les pluges que es filtren lentament per la roca.


Davant de la plaça s'alça la Casa del Priorat, del segle XV, una de les construccions més ben conservades i representatives de l'estil gòtic català. Acollia la casa del prior i les dependències dels monjos en l'època de màxim esplendor del monestir...



...Més endavant va ser una fonda que rebia els viatges que passaven per la contrada, i actualment és un espai per a fer actes d'empresa, així com banquets. Des de la terrassa mirador es gaudeix d'un altra vista magnífica de la Vall del Tenes.



Seguint el passadís de pedra, que fou també corredor del claustre, trobem l'Església de Sant Miquel, una capella que es data del segle X, i l'única església romànica del país construïda sota d'una balma.


Es creu que abans de la construcció romànica que ens ha arribat fins als nostres dies, aquest espai era ja usat com a lloc de culte, primer acollint ritus pagans i després adoptat per l'església per a les seves celebracions religioses.


La peça més valuosa que es conserva del monestir és la Creu del Fai (l'original es guarda al Museu Diocesà de Barcelona), una antiga creu romànica d'orfebreria que presidia l'altar i que podia ser portada a les processons. Està considerada una peça rara i una de les més antigues del país i consisteix en una ànima o suport de fusta revestida per una fina làmina de plata repujada i cisellada, amb indicis que mostren que originalment era tota daurada.



També tenim la reproducció de la Mare de Deu del Fai, l'original del qual es troba en el Museu Maricel de Sitges, en la col·lecció Pérez Rosales. Es tracta d'una imatge gòtica, d'alabastre, dels segles XIV-XV.



Passejant per l'església, podem veure dues làpides: una pertany a la tomba de Guillem Berenguer, fill del comte Berenguer I i l'altra al monjo Andreu d'Arbizu.


Sortint del passadís, s'arriba a una altra plaça força gran on es troba la Sala d'audiovisuals i el Museu, un petit espai on es mostren les troballes de fòssils que indiquen que el lloc ja era una zona habitada en l'era neolítica, així com algunes parts dels antics capitells de l'església.


Abans de seguir el camí que duu a la cascada, unes escales baixen per la muntanya, que arriba a la Cova de Sant Miquel, descoberta el 1836. La seva entrada mig amagada a la roca porta cap a un passadís interior. Allà les parets regalimen aigua constantment i per la seva acció sobre la roca s'han format estalactites i estalagmites i petits estanys.


De nou en el camí principal, passem per la Plaça del Repòs,  on es troba assegut en un banc de pedra, un personatge amb boina. Es tracta d'una escultura de l'escriptor Josep Pla, contemplant el paisatge que tant va inspirar-lo en moltes de les seves narracions.



Avançant pel camí, a mà dreta hi ha el Llac de les Monges, on l'aigua estancada ha format un petit llac que queda amagat sota la roca.


Seguidament, el camí es converteix en un passadís interior de la muntanya, que ens porta a passar per darrera de l'espectacular Salt d'aigua del riu Tenes, l'aigua del qual segueix cap al riu que s'obre pas per la vall en direcció a Bigues i Riells.


En penetrar en aquest corredor natural l'ambient esdevé més humit i més fresc. L'aigua que raja del sostre i les gotes que es desprenen del salt d'aigua humitegen l'ambient i la penombra regnant fa que la temperatura sigui més baixa.


Després del salt d'aigua, passem per l'arc que era una altra porta d'entrada en l'època d'esplendor del monestir. En aquest punt, comença el Camí de l'Ermita, que segueix per l'altra vessant de la vall del Tenes. Pocs metres més enllà el camí es desvia per una banda cap a baix dirigint-se cap a la zona de pícnic i el parc infantil, al costat d'uns panells solars que subministra l'electricitat d'aquesta zona.

Seguim cap a l'ermita de Sant Martí, originària del segle X, erigida sola enmig d'una àmplia esplanada. De nau única, té un absis semicircular i la porta es situa a migdia. Del campanar d'espadanya només en queden restes. La primera referència concreta del Fai data del 887; es tracta d'un document que fa referència explícita a aquesta ermita, la qua va ser l'església principal de la contrada abans que es construís el monestir entorn de l'església de Sant Miquel. Tots els pagesos i masovers de la zona hi celebraven les seves cerimònies religioses. A l'ermita es van trobar unes notables pintures murals del segle XIV de l'anomenat estil gòtic lineal. Van ser arrancades l'any 1967 per l'artista i restaurador Pere Puntí i adquirides per l'arquitecte Camil Pallàs. La part superior, mutilada per les humitats, té només una part de símbols dels Evangelistes que rodejaven un gran Crist o Pantocràtor desaparegut, a la part intermedia es conservaren escenes de la vida de Sant Martí i un gran cortinatge completava la part baixa.


Finalment, el recorregut acaba a la Cova de les Tosques, al qual s'accedeix per passadissos estrets i provistos de casc, per admirar les entranyes d'aquesta formació rocosa.


0 comentaris :

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.