Vilnius. El centre històric

Dels països bàltics, Lituània és el més antic. El 1251, el Papa va anunciar que seria un regne, després que el rei Mindaugas va unit totes les tribus lituanes i va ser batejat. Durant els segles XIII i XVI, el Gran Ducat de Lituània es convertí en un gran estat medieval que es va expandir per gran part de l'Europa de l'Est, encara que també va sofrir moltes guerres i ocupacions fins al mateix segle XX. La fundació de la seva capital, Vilnius, està envoltada de la llegenda de Gediminas, Gran Duc de Lituània:

Gediminas estava caçant en el bosc sagrat de la vall del Šventaragis i al sentir-se cansat va decidir pasar la nit allà. Quan es va dormir, va tenir un curiós somni on un gran llop de ferro va aparèixer en lo alt del turó on Gediminas havia caçat un ur. El lloc, alçà el cap cap a la lluna i va udolar tan fort com cent llops junts. Al despertar-se, el Duc li va demanar al sacerdoz Lizdeika que li revelés el misteri del seu somni. Lizdeika li va dir: 'El que els déus vulguin que li ocorri al governant de Lituània, ocorrerà! El llop de ferro simbolitza un castell infranquejable i una ciutat que serà fundada pel governant en aquest lloc. La ciutat es convertirà a la capital de les terres de Lituània, mentre que l'udol del llop representa la fama de la ciutat, que serà coneguda en els llocs més llunyans del món.'. D'aquesta forma, es va fer la voluntat dels deus i Gediminas inicià la construcció de Vilnius, que rep el nom del riu Vilnia.

Tornant als fets reals, Gediminas (1275-1341) va ser un dels governants més famosos de Lituània, i va trasl·ladar la capital de l'estat de Trakai a Vilnius, ciutats que ell fundà. En la seva correspondència, el nom de Vilnius es menciona per primer cop en 1323, any que es consideera, el de la fundació de Vilnius. Considerat més bon diplomàtic que cap militar, va aconseguir agrandir les fronteres del pais. (escultura dels artistes lituans-estadounidencs Vytautas Kašuba i Mindaugas Šnipas)

El Gran Ducat de Lituània es va unir dinàsticament amb el regne de Polònia, i començà una estreta associació que perdurà, d'una o altra forma - durant els anys 1569 i 1795 els dos estats es van confederar-, durant gairebé cinc segles. Com en els altres països bàltics, el pais passà sota el poder rus, fins acabada la primera guerra mundial, en la qual va tenir uns anys d'independència pròpia fins que es van produir en un primer moment, l'ocupació soviètica, després la de l'Alemanya Nazi, i un altre cop els soviètics, fins que el 1991, va proclamar la seva independència definitiva.



El centre històric de Vilnius, un dels més extensos d'Europa i declarat Patrimoni de la Humanitat, es desenvolupà a partir de la Plaça de la Catedral, a prop de la confluència dels rius Neris i Vilnia i encreuament de camins de rutes comercials, i els seus voltants. La plaça, punt neuràlgic de la ciutat, està presidida per la seva catedral i campanar blancs.

L'aspecte actual de la Catedral de Vilnius, que té la consideració de Basílica, és resultat de la reconstrucció realitzada entre els anys 1779 i 1783, quan anys enrere es va ensorrar una de les torres i va destuir part de les voltes del sostre del temple. L'arquitecte liutà Laurynas Gucevičius la va realitzar en estil neoclàssic, i l'interior va ser acabat el 1801 sota la direcció de l'arquitecte Michael Schulz. Abans de l'actual edifici, altres catedrals i temples pagans la varen precedir. Durant l'època soviètica es va establir una pinacoteca.

Amb la seva columnata i frontó, recorda als temples romans. En el timpà de la façana es pot veure una escultura d'estuc amb la respresentació del sacrifici d'un ocell. Entre 1786 i 1792 es col·locaren tres escultures de Kazimierz Jelski a la part alta del frontó de la façana: sant Casimir, a la part sud, sant Estanislau al nord i santa Helena en el centre, que representen a Lituània, Polònia i Rússia, respectivament. La façana principal està decorada amb escultures de Moises, Abraham i els quatre evangelistes, esculpides per l'italià Tommaso Righi, com la de Lluc amb un bou, que és símbol de servei i sacrifici.


L'interior està format per una planta de tres naus, la central més gran que les dues laterals separades per pilars i amb voltes de creueria, i amb capelles - onze en total - repartides per tota l'església. En l'altar major, del segle XVII, fabricat amb or i plata, està representat les escenes bíbliques de l'Últim Sopar i Crist rentant els peus als seus deixebles.



Però, del seu interior, destaca la Capella de Sant Casimir, creada per mestres italianes i una de les joies barroques de Vilnius, amb les parets d'arenisca i cobertes de marbre negre. Per a les decoracions, usaren marbre vermellós i blanc. Les parets estan decorades amb frescos acolorits relacionats amb el sant. En els nínxols es poden veure vuit escultures de fusta platejades de ducs lituans i reis polonesos.



Casimir (1458-1484) va ser el segon fill d'un gran duc, els germans dels qual es van convertir en reis i reines de diversos estats europeus a través del llinatge i del matrimoni. Casimir, piadós, va rebutjar els luxes de la cort i sovint anava a la catedral a resar. Quan va morir de tuberculosi, als 25 anys d'edat, es va rumorejar que el seu taüt podia curar la malaltia.


Nobles, bisbes i ducs han estat enterrats en les criptes de la catedral. Sota la Capella de Sant Casimir, es troba el Mausoleu dels Sobirans...

Davant de la Catedral hi ha el Campanar, construïda sobre les restes de la única torre que queda en peu de l'antiga muralla de Vilnius que envoltava la residència dels Grans Ducs de Lituània. Amb 57m d'altura, es conserva tal i com es va quedar després de la seva reconstrucció fa dos segles. La seva part alta va construir en un estim semi-barroc i semi-clàssic, i en el segle XVII s'instal·là un rellotge, que té la particularitat de que només té l'agulla de les hores. Durant segles, un cop a la setmana, els rellotgers havien de pujar fins adalt de la torre, per donar corda al mescanisme, fins que es va instal·lar un mecanisme automàtic, fa una sèrie d'anys.


Entre la façana principal de la catedral i el seu campanar, hi ha una rajola, amb la inscripció stebuklas (que significa miracle), que indica un tram de Cadena Bàltica, l'any 1989, on una cadena humana de persones agafades de la mà i al llarg de 595km uniren les tres capitals bàltiques: Vilnius, Riga i Tallinn, per reclamar la seva independència i alliberar-se de l'ocupació soviètica.


Els edificis, que inclouen la mateixa Catedral, l'Arsenal i el Palau Reial o dels Sobirans, la residència dels Grans Ducs, que es troben als peus del turó del castell o de Gediminas, formaven part del complex del Castell Inferior. Envoltant aquest complex, hi havia una muralla de més d'un quilòmetre amb quatre torres, una de les quals és el campanar de la catedral.

El Palau Reial del Gran Ducat de Lituània és va aixecar de nou a inicis del segle XXI, ja que entre els segles XIX i XX, l'administració russa va enderrocar totalment el palau, amb l'excepció de l'ala oriental, per tal de deixar a la ciutat sense un símbol que els recordés l'antic poder de Lituània. Antigament, en aquest lloc va existir un assentament fortificat de fusta entre els segles IV i VIII. Durant els segles XIII i XIV es va convertir en un castell fortificat amb murs de maons, i els segles següents, es van convertir en una residència d'estil diversos com el gòtic i el renaixentista. Des dels temps de Gediminas, va ser la residència de gairebé tots els sobirans de Lituània.

El Castell Inferior

Tant el Nou Arsenal com el Vell Arsenal formen part del Museu Nacional de Lituània, el qual conserva la col·lecció més gran del pais del Patrimoni històric i cultural de Lituània. Apart dels dos esmentats edificis, també forma part del museu la Torre de Gediminas, la Muralla de Vilnius, la Casa-Museu de Kazis Varnelis, la Casa dels Signataris, el museu Vincas Kudirka, la casa-memorial Jonas Sliupas i la casa on va néixer Jonas Basanavicius.

El Nou Arsenal és un dels edificis més antics del complex del castell de Vilnius. Investigacions arqueològiques han revelat que en el segle XIV, hi havia un edifici gòtic de maó en aquest lloc. La paret exterior de l'edifici també va servir com a part de les muralles defensives del castell. Al llarg dels segles, va tenir diverses funcions, com les dependències d'un gran duc, tribunal de jurisdicció... fins que en el segle XVIII, va ser transformat en caserna per un decret del Gran Duc de l'època, i va agafar el seu actual nom.

A principis del segle XIX, es va afegir un pòrtic de columnes al centre de la façana. Davant d'aquesta façana, hi ha un monument erigit l'any 2003 per a commemorar el 750 aniversari de la coronació de Mindaugas, el primer Gran Duc de Lituània, que va unir les terres lituanes en un sol estat. Obra de l'escultor Regimantas Midvikis, el sòcol del monument representa el símbol de l'antic calendari bàltic que es troben en les antigues escriptures.


En els anys 1960-1965, l'edifici va ser reformat substancialment i es va adaptar per albergar les exposicions del Museu Nacional de Lituània en 1968. La col·lecció del museu reflecteix la història de Lituània, les seves tradicions i costums.

El Vell Arsenal del castell, es creu que ja s'havia erigit en el segle XV i va anar creixent i transformant-se al llarg dels segles. Durant l'època russa, en el segle XIX, el bloc oriental de l'arsenal es transformà en un magatzem d'artilleria de l'exèrcit rus; el bloc nord va ser reorganitzat per albergar les casernes i un magatzem, mentre que pisos per a oficials van ser construïts en el bloc oest. Durant la Segona Guerra Mundial, gran part del complex es va demolir.


L'any 1987, la part est del complex va ser adaptat per albergar la seu del Museu d'Arts Aplicades, i deu anys després, els blocs nort i oest ho van fer per albergar les exposicions del Museu Nacional, que explica la prehistòria i primers habitants del territori lituà, i Lituània abans de l'establiment de l'estat, en el segle XIII.


Al costat del Vell Arsenal, es troba el funicular que permet pujar de manera còmoda a dalt del Turó del Castell (Pilies) o de Gediminas, a 48 metres, on el sobirà va iniciar la fundació de la ciutat. El turó, envoltat de rius, era un lloc convenient per establir un assentament.


Aqui es troba la part de l'anomenat Castell Superior, on s'erigeix com a símbol la Torre de Gediminas, una torre de defensa de 20m, una reconstrucció de l'antiga edificació original que va quedar destruïda en la guerra contra Rússia a mitjan segle XVII. La torre és de planta octogonal amb parets de maó d'estil gòtic edificades sobre una base de pedra.

El castell original va ser construït per Gediminas i després d'un incendi, el 1419, el seu nét Vytautas el va reconstruir i el fortificà amb una muralla de pedra amb tres torres. Dins del recinte, hi havia un palau gòtic de tres plantes del Gran Duc, l'església de Sant Martí i altres edificis. Durant el regnat dels primers governants de la dinastia, tant el Castell Superior com el Castell Inferior, va ser no només el centre polític del Gran Ducat, sinó també un element important del complex defensiu de la ciutat.

El Castell en el segle XVII


Dins de la torre, hi ha un museu que explica la història de l'edifici, el Museu dels Castells de Vilnius, on es pot veure com era el castell de Vilnius en els segles passats, amb dues maquetes de com era tot el complex en els segles XIV i XVII.


En un altra planta, hi ha una petita exposició a la cadena bàltica, que hem comentat anteriorment, que va unir les tres capitals bàltiques l'any 1989, a través de gairebé 600km, on participaren més d'un milió i mig de lituans, letons i estonis, per reclamar la seva independència de l'Unió Soviètica. La cadena començà a la mateixa Torre de Gediminas i acabà en la torre Tall Hermann, en Tallinn.


Corona la torre una terrassa convertida en el millor mirador de la ciutat (sempre i quan no et molestin les abelles, que vam patir personalment). Cap al sud, es pot veure el Casc Antic (Senamiestis); en l'oest la moderna avinguda Gedimino prospetkas; el pujol de les Tres Creus s'alça en l'est i el riu Neris cap al nord.


Al costat de la torre de Gediminas, es conserva les restes de la muralla de defensa: uns 10m en la part sud i uns 22m en la part nord. També queda la part inferior de la torre quadrada sud i la porta nord.


En la riba oposada del Vilnia es troba el Pujol de les Tres Creus. La llegenda diu que quan Lutània encara no era cristiana, els pagans van assassinar a tres missioners franciscans. Els monjos van ser enterrats aquí i es va construir una capella. En el segle XVII es van erigir tres creus de fusta, que es van llevar i ficar durant les èpoques de domini rus i soviètic, fins que finalment, l'any 1989 s'erigiren de nou.


Un dels carrers principals que surten de la plaça de la catedral, és el carrer Pilies que recorre de nord a sud tot el centre històric de Vilnius, encara que canvia de nom, a Didzioji, abans d'arribar a la Plaça de l'Ajuntament. Es la més antiga del casc antic i està situada on abans va haver la carretera que anava des del Castell de Vilnius cap al sud, cap a Polònia i Rússia. Era la carretera principal per anar al castell, els desviaments de la qual es convertiren finalment en carrers laterals.


El nom del carrer ja es mencionava en documents històrics de 1530. Reis, enviats del Papa i d'altres països passare per aquest carrer en el seu camí cap al castell. Nobles i ciutadans rics van construir les seves cases en el carrer Pilies. Una varietat arquitectònica es pot trobar, amb façanes renaixentistes, gòtiques o barroques.


La Universitat de Vilnius (Vilniaus universitetas) ocupava, i ocupa, un barri de la ciutat, al costat del carrer Pilies, i els profesors solien viure allà. És una de les més antigues de l'Europa de l'Est i va ser fundada en l'època de l'auge del moviment reformista en Lituània, i es sol·licità l'ajuda de l'orde jesuita per a lluitar contra la Reforma. Els jesuites es van fer càrrec ràpidament de l'educació, i en 1569 fondaren un Col·legi, i 10 anys més tard, la Universitat de Vilnius.


El complex de la Universitat es va anar formant al llarg dels segles, i per això, està format per edificis d'estils variats com el gòtic, bàrroc o clàssic. Hi ha tretze patis interns, arcades i galeries que infonen més colorit a l'edifici. Als patis se'ls han donat el nom de llicenciats famosos i profesors de la Universitat.


En l'extrem sud del campus universitari, es troba l'església de Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista (Šv Jono bažnyčia) que impressiona per la seva façana barroca -del segle XVIII dissenyada per l'arquitecte Jan Krzysztof Glaubitz- i la seva torre campanar separada, de 68 metres, que es troba entre els edificis més alts del casc antic (hi ha tours diaris, que permeten visitar el campus, l'església i campanar, i reservant anticipadament, la biblioteca).

A prop de la Universitat, hi ha el Palau Presidencial (Prezidentūra | Daukanto aikštė 3), que dóna a la plaça de Simonas Daukantas, llicenciat de la Universitat de Vilnius, que va escriure la primera història de Lituània en la llengua lituana, publicada en el segle XIX. Des del segle XVI, va servir de residència dels bisbes de Vilnius, i en el segle XVIII, quan Lituània va passar a mans de l'Imperi Rus, el palau passà a ser la residència del Governador General de Vilnius. Alguns visitants famosos del palau van ser, el tsar Alexandre I, el rei francès Lluis XVIII i l'emperador Napoleó Bonaparte, entre altres.

A mitjan segle XIX, el complex va ser reconstruït d'acord amb els dissenys de Vasili Stasof en un estil imperial. Actualment, ocupen l'edifici el President de Lituània i la seva Cancilleria, i aquí són rebuts els líders dels altres països.




Al voltant del palau, predominen els edificis clàssics de finals del segle XVII i principis del segle XIX.

Tornant cap al carrer Pilies i en la una plaça triangular, en la cantonada on el carrer Pilies passa a ser el carrer Didzioji, hi ha l'església ortodoxa del Divendres Sant (Šv Paraskevos cerkvė | Didžioji 2), d'estil bizantí i construïda per l'arquitecte Nikolai Chagin, a mitjan segle XIX. Anteriorment hi havia un temple pagà dedicat al déu Ragutis i diverses esglésies. En els anys 1705 i 1708, el tsar rus Pere I va visitar aquesta església ortodoxa i va entregar les banderes sueques guanyades en la guerra. Es creu també que va batejar a Anibal l'Africà, que seria l'avi del gran poeta rus Alexander Pushkin.

Més amunt, gairebé a l'alçada de la plaça de l'ajuntament, es troba un altra església ortodoxa, la de Sant Nicolau, al costat de l'ambaixada sueca en Lituània.


(Šv Mikalojaus cerkvė | Didžioji 12) Una llegenda diu que la primera església que hi havia aquí va ser construïda per Juliana, dóna del Gran Duc Algirdas. L'edifici s'incendià, i en el 1514, es va erigir una nova església gòtica, amb elements bizantins. Durant la reconstrucció, després d'un altre foc el 1748, l'arquitectura va canviar al barroc, tant el frontó com les façanes i la torre elevada. En el segle XIX, l'església adquereix la seva aparença actual bizantina. Del seu interior, destaca un mosaic de l'arcàngel Sant Miquel, creat per l'Acadèmia d'Art de Sant Petersburg.

La Plaça de l'Antic Ajuntament (Rotušės aikštė) ha sigut la plaça central de Vilnius durant els últims sis segles. Quan Lituània, en 1387, es va convertir en un estat cristià i es van concedir a Vilnius els Furs de Magdeburg, va sorgir la necessitat d'una oficina central per a les autoritats de la ciutat. Com la plaça principal estava aquí, es va decidir construir l'Ajuntament en el mateix lloc. L'edifici allotjava el Consell de la ciutat així com els jutjats, la tresoreria, els arxius, les armes i el polvorí. En el soterrani hi havia una presó.

Les rutes de comerç més importants conduien cap a aquesta plaça. Comerciants de Moscou, Riga, Gdansk, Cracòvia van venir a Vilnius, creant un gremi de comerciants. Els mercats i fires es celebraven aquí. En aquell temps, la plaça era més petita i ocupava l'espai entre l'Antic Ajuntament, l'església de Sant Casimir i el principi del carrer Arklių. Els comerciants i artesans vivien en els voltants i hi havia moltes botigues d'artesania i tabernes. L'edifici del Gremi de Petits Comerciants ha sobreviscut i actualment és el museu del pintor i col·lecionista Kazys Varnelis.

L'edifici de l'Antic Ajuntament (Rotušė) era inicialment d'estil gòtic i va anar canviant amb el temps. Va ser reconstruït per últim cop per l'arquitecte Laurynas Stuoka-Gucevičius a finals del segle XVIII, passant a ser un edifici d'estil clàssic. En el segle XIX, l'Ajuntament es transformà en teatre, on el compositor polonès Stanisław Moniuszko va estrenar-ne una òpera (d'entre tots els compositors polonesos, només Frederic Chopin destaca per damunt d'ell). En el segle XX, l'antic Ajuntament va albergar al Museu d'Art. Actualment, l'edifici és un símbol representatiu, on es porten a terme events diversos com concerts, presentacions de llibres, exposicions i festivals musicals...



La façana de l'Ajuntament està decorada amb un pòrtic de sis columnes dòriques amb un frontó triangular on hi ha l'escut d'armes de Vilnius, que representa a Sant Cristòfor portant al Nen Jesus sobre les seves espatlles.


A l'est de la plaça de l'ajuntament, hi ha l'església de Sant Casimir (Šv Kazimiero bažnyčia | Didžioji 34), la primera església barroca de Lituània. Els jesuites la van construir amb el recolçament del Gran Canciller de Lituània Leonas Sapiega per honrar a Sant Casimir, el patró del pais. L'església es va dissenyar seguint les mateixes línies de la primera església barroca, l'església de Sant Ignasi (Il Gesu), en Roma.


El temple es va conservar a pesar de les moltes dificultats per la qual ha passat: un incendi en el segle XVIII, magatzem de grans durant la marxa de Napoleó a Rússia, conversió a església ortodoxa, església dels soldats alemanys durant la Primera Guerra Mundial, i museu d'ateisme durant l'època soviètica. Es diu que l'escriptor rus Fiódor Mijáilovich Dostoyevski, autor de Crim i Castig, va entrar en aquesta església a resar durant la seva curta visita a Vilnius. Després de la restauració de la independència, l'església va ser retornada als jesuites.

Seguint carrer amunt, per Aušros Vartų, s'arribarà a una sèrie d'esglésies i a la Porta de l'Alba, però el primer edifici a destacar és el que allotja la Filarmònica Nacional de Lituània (Aušros Vartų 5), l'edifici d'estil historicista més representatiu de Vilnius. Aquí es va celebrar el 1905, una Gran Assamblea (Seimas) amb més de 2.000 persones on es va demanar requerir una àmplia autonomia política dintre l'imperi rus, per mitjans pacífics. Es considera un pas important en el camí de la Declaració d'Independència de Lituània, el 1918, pel Consell de Lituània, ja que el Seimas havia posat les bases per a l'establiment d'un Estat independent lituà.




A poca distància de la Filarmònica hi ha l'entrada al Convent dels Basilis (Aušros Vartų 7b), un dels monuments més bonics del barroc tardà, obra de l'arquitecte Jan Krzysztof Glaubitz, del 1761, i decorat amb una composició de la Santíssima Trinitat.



En el centre del pati hi ha l'Església de la Santíssima Trinitat en forma de cub amb elements gòtics, barrocs i bizantins russos.


El següent temple és l'Església Ortodoxa i Convent de l'Esperit Sant (Šv Dvasios cerkvė | Aušros Vartų 10). Es troben en aquest lloc des del 1567 i entre 1749 i 1753 Jan Krzysztof Glaubitz va realitzar les obres de reconstrucció i la decorà en estil rococó, després de grans sacsejades que van arrasaren la ciutat com la Guerra del Nord, plagues i aixecaments, i la invasió francesa.


Es la única església ortodoxa d'estil barroc de Lituània, i en el seu interior hi ha un altar decorat que contenen les restes de sants ortodoxes: Sant Antoni, Sant Eustaqui i Sant Joan. I al costat de l'església també trobem l'únic convent i monestir masculí i femení ortodox actiu del pais.


Un dels millors exemples de l'estil barroc primerenc és l'Església de Santa Teresa (Šv Teresės bažnyčia |Aušros Vartų 14), construïda entre 1633 i 1650 per iniciativa del sub-canciller Stephan Pac. En la seva façana, inspirada en el barroc romà, s'utilitzaren materials molt cars com l'arenisca sueca, marbre blanc i negre, i granit.




L'interior és d'estil rococó i el seu altar major és un dels més bells de tot el pais, d'arenisca amb una cornisa perfilada, un frontó amb núvols en relleu, pilastres amb línies espirals i un gran nombre d'escultures. Al costat de l'església es troba el Convent de les Carmelites Descalçes.




L'arquitecta barroca va arribar a Lituània durant la primera meitat del segle XVII. Mestres italians, convidats pels governants lituans, van construir joies barroques com la capella de Sant Casimir i l'església de Santa Teresa. A mitjan segle XVII, va arribar una segona onada, amb arquitectes que vivien a Vilnius, amb un barroc propi. Jan Krzysztof Glaubitz (1700–67) va ser el més influent dels arquitectes barrocs de Vilnius. Nascut a Silèsia, Glaubitz era un luterà d'origen alemany que es trasl·ladà a Vilnius a l'edat de 37 anys i dissenyar edificis per a tot tipus de fe. Entre els seus treballs més celebrats, hi ha les façanes de l'entrada basiliana, de les esglésies dels Sants Joans, de l'Esperit Sant i de Santa Caterina, així com l'ara enderrocada Gran Sinagoga.



Finalment, s'arriba a la Porta de l'Alba (Aušros vartai | Aušros Vartų 12), un dels símbols de Vilnius i un dels santuaris més venerats de Lituània. La porta va ser construïda en el camí que anava a Minsk, Asmena i Medininkai -a 26km de Vilnius- i que inicialment va portar aquest últim nom. Va ser una de les primeres cinc portes de la muralla. Una versió del nom ve donat per la seva situació, en la part est de la ciutat, per on clareja.



L'arc d'entrada està coberta amb una volta cil·líndrica i en la part sud es veuen les troneres separades per un nínxol decorat amb un fresc i més amunt una cornisa amb el cap del déu Hermes, déu del comerç i dels lladres. En la part superior hi ha un àtic renaixentista amb motius arquitectònics i dos grius que sostenen el Vytis, l'escut de Lituània.


Tornem cap a la part nord i la part important del monument. Dins de la porta, sobre l'arc d'entrada, hi ha una capella, visible des del carrer, amb l'imatge de la Verge Maria, pintada en el segle XVII per un artista desconegut. La pintura esta coberta amb un ajust de plata daurat. Se li atribueixen poders miraculosos i no es extrany veure a persones resant en ple carrer. El 1993, durant una visita del Papa Joan Pau II a Lituània, va resar aquí.



Anar a: Índex del viatge | Passejant més per Vilnius | Vilnius. El Museu de les Víctimes del Genocidi (o del KGB) | La Galeria-Museu d'ambre de Vilnius

0 comentaris :

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.