Les ruïnes d'Empúries

Empúries ha donat el nom a l'Empordà. El seu jaciment arqueològic és l'únic d'Espanya i Portugal on conviuen les restes d'una ciutat grega amb les restes d'una ciutat romana. Va ser la porta d'entrada d'aquestes dues cultures a Catalunya i lloc a través del qual s'inicia la romanització de la península ibèrica. Després va ser la capital dels comtats carolingi i medieval d'Empúries entre els segles VIII i XI, fins que el comte trasl·lada la capital a Castelló; bressol de l'actual poble de l'Escala, per part d'un petit nucli de pescadors, en el segle XVI.

El nom actual d'Empúries prové del terme grec Emporion que significa centre de compres o centre comercial i descriu correctament el propòsit del lloc perquè la ciutat estava a l'origen situada al delta antic del Fluvia, a l'encreuament de diverses rutes comercials i posseïa un port natural que oferia una bona protecció per a les naus comercials.

Les excavacions es troben entre l'Escala i Sant Martí d'Empúries. Des d'ambdues poblacions pot accedir-se al recinte a través d'un passeig peatonal, si no es vol anar en cotxe fins el recinte, inaugurat com a tal l'any 1992 amb motiu de l'arribada de la flama olímpica. Només des d'aquest passeig, que voreja les platges de St.Martí, pot observar-se un moll hel·lenístic en excel·lent estat de conservació.



Els origens. La ciutat grega

Comerciants grecs procedents de Focea, ciutat de la Jònia a l'Àsia Menor en l'actual Turquia, es van establir en el segle VI a.C. en un petit promontori situat a l'extrem sud del golf de Roses, la Palaia Polis, a l'actual Sant Martí d'Empúries. Poc temps més tard, els grecs crearen un nou nucli urbà a l'actual jaciment d'Empúries.


L'entrada la fem per les seves muralles meridionals de la ciutat. El sistema defensiu del sud va experimentar diverses reformes al llarg del temps. Els fonaments actuals corresponen a les construïdes a mitjans del segle II a.C., i presentaven dues torres que protegien la porta principal d'accés i una tercera torre a l'angle sud-oest.




El serapieion (segle I a.C.) era el santuari dedicat a Isis i a Serapis, divinitats egípcies de la medicina i de la salut. Construït per Noumas, un comerciant originari d'Alexandria, el santuari estava format per un recinte porticat de forma rectangular, amb un temple, a l'extrem occidental amb escales laterals (que encara es poden veure) que allotjava les estàtues de les divinitats.



L'asklepieion (segle II a.C.) era un centre terapèutic i religiós consagrat a Asklepios, déu grec de la medicina, que comprenia tota una àrea religiosa amb l'abaton, un edifici destinat al gauriment dels malalts. L'estàtua d'Asklepios, Esculapi pels romans, símbol del jaciment, va ser trobada aquí el 1909 a l'interior de la gran cisterna que hi ha al davant del temple. Enfront del temple, es pot veure un altar on es feien les ofrenes, sacrificis i cerimònies dedicades al déu. L'estàtua que veiem és una còpia i l'original es pot veure en el museu (Un dels asklepieions més importants de l'antigüitat es trobava en Pèrgam).


Passejant entre les restes, passem per una factoria de salaons, destinada a l'elaboració de conserves i salses de peix, pel domus de Peristil, una casa de clara tradició arquitectònicament grega, pel macellum, un petit mercat a tocar del carrer principal i molt aprop de l'agora. Aquesta era la plaça pública de la ciutat grega i constituia el seu centre cívic, polític i econòmic. De planta rectangular, estava envoltada per un porticat en tres dels seus costats, al qual obrien diferents edificis destinats a les funcions públiques.


El Museu monogràfic

Abans d'entrar en la zona romana, a mig camí, es pot visitar el Museu monogràfic que conté els objectes descoberts durant les excavacions, així com la sala monogràfica de l'Esculapi.

La peça més important del museu és evidentment l'estàtua d'Asclepi, una escultura grega del segle II a.C. formada per dos blocs principals: el bust, fet amb marbre de l'illa de Paros, i el cos, fet de marbre de les pedreres del Pantèlic (a l'Àtica). Segons la mitologia, Asclepi, fill d'Apol·lo i Coronis, va ser confiat al centaure Quiró qui li va ensenyar les arts de la medicina, amb les quals va gosar tornar la vida als morts. Zeus, indignat, el va fulminar amb un llamp. Les serps li van ser consagrades i es creia que es va encarnar amb la forma d'aquests animals, símbol de les farmàcies. Segons els estudis estilístics, aquests no han sigut unànimes a l'hora de proposar una atribució de l'estàtua i també s'ha plantejat que pugui representar a Júpiter (déu suprem dels romans), Agathodaimon (un dimoni benèfic tipus geni) o Serapis.


En el jardí del peristil d'una casa romana es trobar aquesta ara amb pintures figurades, on en un dels seus costats apareix un gall, mentre que en el contrari es pot veure l'existència d'un recipient de peu alt amb nanses que conté una pinya que es menjada per dues serps, els cossos de les quals continuen extenent-se per la superfície de les altres dues cares laterals. Es creu que estava consagrat al culte domèstic d'Asclepi.



Procedent d'una casa romana encara no excavada, i on decorava el paviment d'una de les sales principals, es va trobar un mosaic policrom amb la representació de l'escena mitològica del sacrifici d'Ifigènia a Aúlide. Aquest fet és un episodi de la Ilíada d'Homer, on Ifigènia, la filla major d'Agamèmnon, comandant de l'exèrcit grec, va ser sacrificada als deus , quan de camí a la guerra de Troia, els vaixells grecs van quedar aturats a Aúlide per la falta de vent. Els deus van demanar a canvi del vent el sacrifici de la filla major.

Datat del segle I a.C., és el més important que s'ha trobat en el jaciment i va ser elaborat a partir de tessel·les de diferents colors. A primer pla hi ha un altar, envoltat de branques, on es recolça una torxa, un bucrani (un crani de bou) i un quadret amb una herma ithyphálica. A l'esquerra de l'altar es troba Agamèmnon; al centre, Ulisses i Ifigènia; més a la dreta Calcant, un oracle, de blanc; amb una cinta al cap i a la ma destra l'empunyadura del ganivet, i Menelau, duent un ceptre. En un segon terme, quatre joves sense armes, un d'armat, i un cap femení, que es mostra darrera de l'espatlla d'Ulisses. Sobre una columna hi ha una estàtua d'Apol·lo. Darrere, Diana amb un cérvol i uns xiprers. Al peu de la columna s'hi recolza un escut.


Com a testimoni de la comunitat cristiana, també hi ha una lauda funerària feta amb mosaic polícrom, procedent de l'església de Santa Margarida, que cobria un sarcòfag de pedra. L'espai central està ocupat per una inscripció de tres línies, encerclada per bandes de sanefes. El text podria recordar a un dels bisbes que va regir la seu emporitana. La transcripció és: "... S/QVIESCET GAVDET/SPIRITVS/QVE/IN/CRISTO/LETATVR·PLVS/MINVS/VIXIT/ANIS/LX" i una proposta de tradició podria ser: "... bisbe?, {aquí} descansa. Frueix l'esperit que s'alegra en Crist. Va viure més o menys seixanta anys."


La ciutat romana

L'any 218 a.C., amb motiu de la Segona Guerra Púnica, un exèrcit romà comandat per Cneus Corneli Escipió desembarcà al port d'Emporion amb l'objectiu de tancar el pas per terra a les tropes cartagineses. S'iniciava així el procés que portaria a la romanització de la península ibèrica. El 195 a.C., Marc Porci Cató instal·là un campament militar que va ser l'embrió d'una nova ciutat, creada a principis del segle I a.C. Durant el govern de l'emperador August, les ciutats grega i romana s'uniren física i jurídicament amb el nom de Municipium Emporiae. Gerunda (Girona), Barcino (Barcelona), Tarraco (Tarragona) i altres ciutats romanes van adquirir cada cop més importància, i Emporiae la perdia progressivament. Així, a la meitat del segle III d.C. la ciutat era abandonada, i la població es concentrà a Sant Martí d'Empúries.



Mentre que els grecs van adaptar les seves construccions al terreny, els romans dissenyaren un pla urbanístic semblant a un tauler d'escacs, fent que el terreny s'acomodés a les seves necessitats. Les cases conserven nombrosos mosaics i es pot veure la distribució de les mateixes.




Les thermae facilitaven la higinie personal de les ciutats, i també feien una funció social, ja que eren un lloc de trobada i reunió dels ciutadans. Apart de les sales diverses (d'aigua freda, templada i calenta), hi havia una palestra oberta a l'aire lliure on practicar exercicis gimnàstics, les latrines públiques i diferents àmbits per al funcionament de les termes (forns, magatzems...). L'aigua necessària s'extreia del subsòl a través d'un gran pou de més de 27 metres de fondària escavat a la roca.


El fòrum, com l'àgora grega, era el centre polític, religiós i econòmic de les ciutats romanes i on es concentraven els edificis públics més importants. Format per un gran espai a l'aire lliure (area) delimitat per un pòrtic perimetral per tres dels seus costats. Al costat nord, hi havia la zona religiosa, amb un gran temple dedicat a Júpiter, Juno i Minerva. A banda i banda d'aquest, hi havia altres temples petits dedicats a altres divinitats. Al sector est, hi havia els edificis administratius com la cúria (la seu del consell municipal) i la basílica, destinat als afers de la justícia. Als sectors oest i sud, hi havia locals comercials (tabernae), oberts als carrers que delimitaven el fòrum.


La part nord del fòrum estava delimitada per un criptopòrtic format per tres naus semisubterrànies diposades en forma de U, de les quals s'han conservat els murs perimetrals i els tambors inferiors de la columnata central. Damunt d'aquest nivell inferior, reconstruït puntualment en l'angle nord-oest, s'aixecava un segon pis amb un pòrtic doble que emmarcava tota l'àrea religiosa del fòrum. En el subsòl es poden observar algunes sitges per guardar gra corresponents a una fase precedent.


La ciutat romana estava delimitada per unes muralles perimetrals de 300m d'ample per 700m de llarg. El més ben conservat és la part meridional, que presenta dues portes d'accés a la ciutat: una porta central que donava pas al cardo maximus, el carrer principal, i una altra porta situada a l'angle sud-oest. A la banda dreta de la porta, en un dels carreus hi ha esculpit un fal·lus com a símbol de protecció de la ciutt. Al llindar de la porta es poden veure les empremptes deixades per les roderes dels carros que entraven i sortien de la ciutat. Les muralles, del segle I a.C. van construir-se amb una base o sòcol de blocs de pedra calcària i una part superior de formigó.



A fora de les muralles, es trobava l'amfiteatre, amb una capacitat per a més de 3.000 espectadors, on es realitzaven les lluites de gladiadors i caceres, o lluites de feres salvatges. De planta ovalada, en l'espai central s'efectuaven els jocs, envoltat per unes graderies per als espectadors. A Empuriae, les graderies eren de fusta i descansaven sobre uns murs radials de pedra, que és l'únic que s'ha conservat.




També fora de la ciutat romana, hi havia la palestra, un edifici de planta rectangular de 111x68m envoltat per una galeria porticada on es duien a terme exercicis gimnàstics que formaven part del cicle formatiu i de l'educació dels joves de la ciutat.



Tornar a Quatre dies per l'Empordà

0 comentaris :

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.